UN SILENCI

 UN SILENCI


Tots els poemes tenen nom,
també un ritme potser cadenciós de tricotar les vores dels versos al poema,
potser la mare cosia les costures ferides de la roba,
els tributs de les batalles de col.legi,
quan encara els poemes no tenien ulls, casa, venes
per on dessagnar de lletres les paraules

Miràvem frases solemnes
de pedra i jugàvem a amagar el so de la muntanya
sense sentir el ritme propi del nom,
els passos del poema
en el full de ball,


Seguint al peu de la lletra la cançó de les mirades, potser,
cosides a les cames de les paraules. No ho sé.

Sols ho escolte i els dits van sortint de la casa de les butxaques,
els carrers dels pantalons, la ciutat de les jaquetes tancades, i afora els boscos,
amb les clarianes, esperant la dansa dels poemes, amb els seus noms,
amb els vestits vaporosos del ritme secret de les històries que han de ser ballades.

Ho sent quan passa, quan hi ha la música inquieta
i ve el record,

ens ensenyaven recitant de memòria les rimes consonants, ocells de gàbia,
ullots de càmera, amb les plomes almidonades de tanta mètrica i tanta roba uniformada.

[no coneixíem encara els trencadiscos]

I tots tenien nom.

Tots els poemes tenen nom.

un escenari buit,
el rapsoda escampa els papers al terra
mig desvestit,
una llum de nit fa un silenci.










Imatge: Mike Mitchell